"La Pols i l'Era": la deconstrucció del pop català

"Qui no vulgui pols..." Bé, doncs hi ha qui en vol, i en vol dues tasses. Cas per exemple d'Oriol de Balanzó i Pau Guillamet, emmascarats sota el nom "La Pols i l'Era" amb la missió de deconstruir el pop català, o alguna cosa que s'hi assembla. I a més embolicant a tot quisqui. De Núria a Núria: de la Feliu a la Graham y tiro porque me toca.

Sempre sota el mestratge del groovefather Òscar Dalmau, han rebuscat per les cubetes antics singles de ie-ié dels 60, perles encara massa oblidades, per extreure'n ara un beat, ara un riff, ara una frase. I jugant amb aquests elements han vestit un cançoner completament nou però impregnat de l'esperit d'aquella època. Una gran dicotomia sonora. Una marcianada amb cap i peus, però una bona marcianada al cap i a la fi.

Per perpetrar atemptats com aquests mai es pot actuar sol. I com que la broma era massa seriosa com per no compartir-la, han embolicat en l'aventura tot un exèrcit de franctiradors sorgits de diferents generacions de la nostrada escena musical. Així, reivindiquen noms com Francesc Burrull, Núria Feliu o Lita Torelló convidant-los a fer nova música al costat de noms de darreríssima hora. Noms que, de fet, també sorprenen uns al costat dels altres: Joan Colomo, Joan Pons (el Petit de Cal Eril), Martí Sales dels Surfing Sirles, Ernest Crusats de La Iaia, Núria Graham, Eduard Gener, Eric Sueiro de The Saurs o l'irreverent El Gordo del Puru. A més de les veus radiofòniques del propi Òscar Dalmau (que, eps, s'ha animat a cantar!) i d'un Jordi Beltran que ens guia pel disc al més pur estil American Graffiti.

El disc "La pols i l'era" es publicarà el 19 de febrer. Les presentacions en viu seran en dues ocasions especials: el 18 de maig a l'Auditori (Barcelona) i el 2 de juliol al Canet Rock. Ja pots veure el teaser online, dirigit per RV Films.