BR052 sirles 300

 

Crèdits

Música de consum és l’últim disc d’Els Surfing Sirles. Gravat l’hivern de 2013 a Calacari (Montseny) i Ca l’Eril (Guissona) amb l’ajut d’en Mau Boada,en Joan Pons i en Joan Colomo. L’ha mesclat en Santi Garcia i l’Yves Roussel ha fet el màster. Les fotos de l’interior són d’en Julià Barjau i el disseny d’en Ramon Ponsatí.  

En aquest disc Els Surfing Sirles han tocat:
Martí: veu, coros, guitarra elèctrica i acústica.
Xavi: bateria, coros, percussions, baix, contrabaix.
Uri: guitarra elèctrica i espanyola,  guitarra-que-sona-com-un-llaüt, coros.
Guille: veu, coros, teclats, flauta, percussions.
Tots han fet palmes al Centre del món.

Col·laboracions
Mau Boada: tambors a Minifalda rural, panderetes a La gent i jo, maraques i una castanyola a Cançó funeral, i esgarips a Centre del món.
Marçal Calvet: trompetes a Epitafi. Joan Colomo: veu a Oda i els coros-monjes-de-Silos a Samarretes.
La lletra de Tinc una secreta devoció és d’una cançó que els Perro Pachingo feien amb una altra melodia i que mai van arribar a gravar.

 

Nota de premsa (2013)

‘Música de consum’ és el quart disc dels Surfing Sirles i també l’últim. El grup ja ha anunciat la seva desaparició arran de la sobtada mort, al juliol, del guitarrista Uri Caballero. Per aquest motiu, no hi haurà gira de presentació ni es faran entrevistes promocionals.

‘Música de consum’ compta amb 12 noves cançons gravades a la primavera entre els estudis Calacari (Montseny) i el teatre Ca l’Eril (Guissona), produïdes pel grup amb la complicitat d’amics com Joan Colomo, Mau Boada i Joan Pons. La mescla es va fer a Ultramarinos Costa Brava amb Santi Garcia i la masterització l’ha feta Yves Roussel.

Per Bankrobber és un honor publicar el disc després d’aquests anys en què hem viscut de ben a prop la música i l’amistat dels Sirles.

Apunts sobre MÚSICA DE CONSUM
Per Martí Sales
 
Un dia de finals del 2011 estàvem a l'assaig i l'Uri va dir: colteu, hauríem de començar a fer temes pel nou disc, no? Feia relativament poc que havíem tret el ‘Romaní, semen i sang’ i estàvem en una època post-part, tranquilets, i a partir d'aquell dia ens vam posar les piles. Jo feia temps que arrossegava un riff molt melòdic que acompanyàvem amb ‘El noi de la mare’ perquè encara no teníem lletra i per solucionar-ho un bon dia vaig escriure ‘Cançó-funeral’. En Guille tenia una intro de teclat molt xula amb alguns acords més i arran d'una notícia que va llegir al diari va escriure ‘Àngel’. Entre tots ens vam posar a donar forma a aquestes primeres cançons i vam veure que, espontàniament, diverses lletres parlaven de la mort –d’una manera molt sirlera, enfotent-nos del mort i del qui el vetlla, només faltaria– i el Xavi i l’Uri van aparèixer amb un parell de lletres fantàstiques, ‘Epitafi’ i ‘Festa amb morts’, respectivament, que seguien donant-li voltes al tema. Un dia a l’Uri se li va acudir que el títol del disc podia ser “Música de consum”, perquè tenia grapa i combinava la problemàtica relació entre underground i mainstream –i les falses pureses respectives– amb la idea de la vida com un consumir-se. Poc després, vaig topar amb una foto acollonant de l’enterrament d’en Durruti a Barcelona. La fotografia em va deixar garratibat i em va semblar que donada la temàtica del disc –la mort, la rebel•lió, la topada amb el món– podia quedar molt i molt bé com a portada. Amb el disc mig embastat vam començar a pensar com i quan el gravaríem.

Teníem ganes de provar alguna cosa en format més acústic, a l’estudi d’en Mau, Calacari, al mig del Montseny. Hi vam pujar un cap de setmana assolellat d’hivern i en dos dies vam gravar dues cançons: un mig temps folk amb final instrumental semi-progressiu laietà –flauta dolça inclosa!–, ‘Minifalda rural’, i ‘El fons de la qüestió’, una cançoneta que sempre rascava el Xavi amb l’espanyola i que feia molt de temps que volíem fer nostra. Va ser collonut tocar a l’aire lliure i provar uns gèneres que en principi no eren els nostres –blues, folk– i ens ho vam passar de conya.

Després d’aquesta grata experiència ens va semblar que estaria molt bé gravar la resta del disc en directe per aconseguir un so més desmanegat, més dels seixantes, més espaiós i ple de racons, i se’ns va acudir que ens podríem instal•lar a ca l’Eril, a Guissona, i gravar al seu teatre / estudi de gravació. Li vam proposar a en Mau que ens donés un cop de mà –a banda del ja habitual Colomo– i vam pujar tots plegats deu dies. Allà vam estar com a casa, la família Eril ens va tractar a cor què vols i vam poder-nos esplaiar-nos a dojo, tocar, provar, gravar, investigar –teníem un micro d’ambient que fèiem servir de delay natural; el Mau utilitzava la caixa de guitarres acústiques darrere els micros per trobar reverbs més orgàniques... Tot va anar rodat –encara que al final, en directe només vam gravar ‘Merda alemanya’– i vam tornar amb una bona colla de cançons sota el braç, que aniríem a mesclar a can Santi Garcia –Ultramarinos Costa Brava, Sant Feliu de Guíxols– així que poguéssim. Vam pujar-hi un dia de finals de juny i vam posar fil a l’agulla per anar polint els temes, que cada cop feien més patxoca i són dels més melòdics que hem fet.

El dia 10 de juliol, un dia abans del dia que havíem de tornar a pujar a Sant Feliu per acabar el disc, l’Uri es va morir.

A finals de juliol vam decidir que els Sirles s’havien acabat però que volíem treure el disc igualment, tal i com l’havíem pensat i com a colofó –encara que només fos pel meravellós solo que va gravar al final d’’Epitafi’– de la nostra història i en honor a l’Uri. Vam masteritzar-lo a la nau espacial de l’Yves Roussel, vam decidir co-produir el disc amb Bankrobber per poder editar-lo en doble vinil –amb l’última cara a 45 rpm perquè així encaixava tot a la perfecció– i treure’l la tardor del 2013.

I així és com Els Surfing Sirles vam fer el nostre últim disc, “Música de consum”.


Les cançons

FESTA AMB MORTS és la primera i única lletra que va escriure l’Uri sol pels Sirles –sempre col•laborem tots en l’escriptura final de les lletres menys en les que algú porta ja escrites de dalt a baix i no se n’ha de tocar ni una coma, com seria el cas de Montseny o aquesta, per exemple. El riff també és seu, li va sortir espontàniament quan estàvem gravant les acústiques a Calacari, al mig del Montseny, a l’estudi d’en Mau. La lletra ens va agradar molt a tots i tot i que al principi l’havíem provat amb la música de Centre del món, l’Uri volia que la cançó fos més garrula, més rock radical basc i així vam aprofitar el seu riff gruixudot i vam fer-la més d’anar pel dret, més d’agafar la moto i tirar milles. Va sortir en un assaig amb el Guille tocant la bateria, que és un instrument que sempre li ha agradat molt tocar però que no toca mai.
 
CANÇÓ-FUNERAL és la segona cançó que vam acabar. Jo feia temps que a les proves de so tocava un riff molt melòdic que no sabia com continuar. El vaig ensenyar als Sirles i la vam treballar fins que va agafar la forma final, amb castanyoles philspectorianes incloses. Al començament de la segona part hi volíem posar uns violins però no vam tenir temps de gravar-los. La major part de la lletra la vaig escriure jo i és una de les que n’estic més content. És la que li agrada més al Guille.
 
ÀNGEL és la primera cançó que vam composar sencera pel disc. El Guille va llegir al diari que un ex-company seu del col•legi havia atracat un forn Bopan i havia matat la dependenta. Es va quedar de pedra, se’n feia creus que hagués acabat així, i va escriure una cançó sobre el cas. La música surt, com qui no vol la cosa, d'un dels assajos en què en Xavi i en Guille arribaven més d'hora que els altres i es posaven a fer el burro.
 
CENTRE DEL MÓN El Guille tenia una melodia molt enganxosa i una estructura de cançó molt potent i jo li vaig afegir la guitarra rascada que li va donar aquest aire postpunk NYC poc habitual en nosaltres, que vaig gravar amb la guitarra de l'Eril penjada per damunt del melic, com els modernos. La lletra és gairebé tota del Guille i parla de la importància que tenen els bars en les nostres vides, són el nostre centre del món i no pas el que proposava Jules Verne en el seu Viatge al centre de la Terra, ple d’animals prehistòrics, flora descomunal i grans perills. El meu afegitó a la lletra va ser la menció al menhir –no dolmen!– de la plaça del Raspall, la pedra del carall que atrau als carallots les nits de lluna plena: mitologia gracienca fenomenal al costat del Resolís, restaurant on de tant en tant anàvem a atipar-nos i on vam fer-nos les fotos de promo de l’LP sota del desaparegut senglar. Aquesta cançó havia de ser el primer single del disc.
 
SAMARRETES ve d’un riff meu que va sortir en un assaig i la lletra la vam anar escrivint a mitges el Guille i jo –excepte l'última estrofa, que vam acabar-la entre tots, borratxos, a un bar de russos de Guissona. Li vam afegir el tros instrumental que al Xavi li recordava les pelis de sueques i Costa del Sol de l'Antonio Ozores –encara que per ser més precisos, eren de l'Alfredo Landa. Això li dóna la gràcia i la diferencia d’un tema de garatge típic. L’Uri deia que era la cançó que més li agradava del disc. Vam re-gravar les veus perquè la melodia no ens agradava com havia quedat. Els “ep!” del final són idea de l’Uri: ell i jo els teníem implantats al cap de quan érem petits i vam sentir per primer cop la cançó “Five O’clock World” dels The Vogues, de la banda sonora de “Good morning Vietnam”.
 
MINIFALDA RURAL és una de les dues cançons que vam gravar a Calacari, el petit estudi d’en Mau Boada perdut dalt del Montseny. Vam pujar-hi tres dies sense cap idea preconcebuda i van sortir aquest tema i El fons de la qüestió. Vam treure cadires i micros al solet hivernal del prat de fora l’estudi i vam gravar la base instrumental allà, com uns hippies, amb el riu de fons –se sent quan el Guille toca la flauta. La música és la primera cançó que va composar l’Uri a la vida, quan tenia catorze anys i començava a aprendre a tocar la guitarra. La lletra la vam escriure entre tots i parla d’un amor impossible, de la bogeria i del suïcidi.
 
TINC UNA SECRETA DEVOCIÓ és una lletra del grup Perro Pachingo que ens va arribar a les mans per via oral a través del seu cantant i amic nostre, autor de la portada del nostre primer disc "LP" i del sermó espitregat del "Vols rock'n'roll? Puesté". La música surt a partir d’un riff que em corria pel cap.
 
LA GENT I JO la vaig escriure al començament de la meva època asocial i la lletra contrasta molt amb l’alegria que desprèn la música, a mitges entre el Guille i jo, que a l’Uri no li acabava de fer gaire el pes i directament se’n fotia dient que semblava de la banda sonora d’una peli d’skaters dels 80. El final és el començament de “We’re only gonna die” dels Bad Religion, que ens agradava molt i que algun cop havíem improvisat en directe amb resultats estrepitosos.
 
ODA és la nostra primera i única cançó explícitament política. Ens havia sortit gairebé una balada i ens agradava la idea de barrejar lírica, denúncia i catxondeig del costumisme nostrat –per dir-ho d’alguna manera.  Entre nosaltres, quan no tenia títol li dèiem la Colomera, perquè ens recordava a la música d'en Joan Colomo. I vés per on que l'estrofa final l'ha acabat cantant ell! La música d'aquesta estrofa final ve d'un tema electropop que el Guille havia composat a mitges amb l'Esther de les Me and the Bees, que només està registrat al seu mòbil.
 
MERDA ALEMANYA és el nostre segon o tercer homenatge a les inacabables cançons instrumentals d’un sol acord típiques de grups com Can, Faust o Neu! És l’única cançó que vam gravar tots junts, en directe, a la platea del Teatre de Cal Eril, en comptes de fer-ho per pistes un després de l’altre. La vam gravar tres vegades i la tercera fou la vençuda. Mentre la gravàvem, a Roma van escollir el nou papa Francesc i les campanes de tota la cristiandat van sonar: també les de l’església de Guissona, davant del teatre, i van quedar gravades de fons. Un dels possibles títols de la cançó era Habemus pepas, barreja del món vaticà i pastillero. El que diem misteriosament el Guille i jo és un secret que no explicarem.  
 
EL FONS DE LA QÜESTIÓ és una cançó que feia temps que el Xavi tocava amb la guitarra i mai aconseguíem d’acabar de fer nostra fins que vam pujar a Calacari i ens hi vam posar. La lletra és meva a partir de la idea del Xavi i els coros del Xavi i l’Uri són fruit d’una pañolada (improvisació vocal a sobre d’una cançó, típica del reguetón).
 
La música d’EPITAFI és d’en Guille (que no l'havia pensat pels Sirles i que se la imaginava rollo Steve Reich) i la lletra majoritàriament d’en Xavi, primera i única que va escriure pels Sirles –amb algun afegitó d'en Guille. El solo de l’Uri el va gravar a la primera i ens vam quedar tan bocabadats que el vam aplaudir i es poden sentir els aplaudiments al final del tema. Les trompetes les va gravar el Marçal Calvet en una tarda, el molt campió. Els coros obstinats de la segona estrofa se li van aparèixer al Guille en un somni sicalíptic.

 

Lletres

 
Festa amb morts

Me'n vaig de festa amb morts, ells mai tenen cap pressa. Surto de festa amb morts, dels vius pocs m'interessen. Ho tenen tot ja fet i no poden cagar-la, revelar-se tot d'una com uns gilipolles intractables. Tot en ells és perfecció, la seva actitud irreprotxable, no canviaran de posició, són del tot insubornables. Me'n vaig de festa amb morts, ells mai tenen cap pressa. Surto de festa amb morts, dels vius pocs m'interessen. Han travessat el teló, saben què hi ha a l'altra banda. No hipoteca el seu coratge ni la por ni l'esperança. Saben el que de veritat importa i no s'estan per tonteries, ni sortiran per la tangent quan vingui mal dades. Ells són reals, no són un simulacre. Ells són reals, no fan psicodrames. Ells són reals, no són un simulacre ni actors de quarta fila d'una pel•li barata. Me'n vaig de festa amb morts.

Cançó-funeral

Aquesta cançó acompanya un taüt perquè la família no ha vingut. No sé què fer ni on amagar-me, canto perquè algú ha de cantar. Aquesta cançó és un funeral, morir en silenci ningú s'ho val. Qui hi ha a la caixa? És jove o gran? Entre els xiprers anem avançant. Aquesta cançó és un punt i final, l'únic que vol és fer-t'ho més pla. No fer més voltes, no fer-ho llarg, anar tranquil cap al forat. El ritme s'accelera, la cançó s'acaba, sento com la xiula el mort dins de la caixa. No faig servir pentagrama, gravo tres notes de veu, surt aquesta melodia que vol fer més dolç l'infern. El ritme s'accelera, la cançó s'acaba, sento com la canta el mort dins de la caixa. Els acords fan el sot, cantem junts jo i el mort. El taüt baixa a pes, cantem junts al gran no-res. Làpides i rams de flors, tanta grava i mausoleus!, sota el món ballen els morts al so de les nostres veus.

Àngel

Després d'uns anys, company escolar, torno a rebre notícies teves. I se'm fa estrany: de cop te'm trobo retratat als successos d'un diari de tirada nacional. Quina una has fet, company escolar! Te'n vas de cap cap a la trena! T'han declarat culpable d'assassinat d'una pobra dependenta d'un forn de dalt la ciutat. Vas tocar la femoral, van rajar litres de sang, tot va sortir malament i vas marxar després sense endur-te els diners, aquí ja no entenc res... I ara què ve, company escolar? Vés a saber quants anys t'esperen... Què t'ho ha fet fer, la farlopa o la legió? Hi ha alguna explicació o en el fons és mala sort? Tot i que el que has fet té tela crec que és més aviat això.

Centre del món

Anem al centre del món, no tanquen els diumenges. Anem al centre del món, foradem-nos-hi els fetges. No cal que excavis gaire: l'epicentre és aquí a tocar. No s'hi veuen grans falgueres ni bolets o animals gegants. Sense magma ni llacunes, només hi som nosaltres els parroquians. Hem trobat el nostre temple i d'aquí ja no ens mouran. Aquí jo hi estic bé, un quinto anima i mai no es queixa. Tinguem la festa en pau, només vull desaparèixer. Anem al centre del món, aquí no hi ha dinosaures. Anem al centre del món, hi ha tres escurabutxaques. S'han escrit tantes històries sobre quin és el sentit de tot això... A mi me la porta fluixa, jo en tinc prou amb ser prop del tirador. No volem pensar en inferns, no pensem en setens cels, entre les velles columnes hem abraçat la fe. Quan sigui lluna plena, no t'ho perdis pas, busca a la plaça la pedra del carall. És un tros de dolmen de temps immemorials, és el gran imant de la plaça del raspall. Aquí jo hi estic bé, un quinto anima i mai no es queixa. Tinguem la festa en pau, només vull desaparèixer. I si em toqués morir, aquí ho faria amb alegria: prendria un carajillo més i una tapa d'escopinyes. Aquí al centre del món la gent no t'entabana. Aquí al centre del món hi ha amor i no desgana. Aquí al centre del món, aquí al centre del món.

Samarretes

Tots els meus records estan lligats a samarretes, piles de rampoines que ningú sap d’on vaig treure. Mare, no les llencis, que això és la meva història! Mare, no t'hi acostis, que no és pas cosa teva! La meva samarreta està plena d'esquinçalls. Mai la duc del tot neta, i a fe de déu que l'he rentat. N'hi havia una de l’Uri del llibre de la Velvet, també tenia la de Budellam. Hi havia la d'en Xavi de la Célula Durmiente o dels Moksha, que són com cosins germans. N’hi havia una del Martí del maxi de Kortatu, també tenia la de les destrals. Recordo una de meva que era d’una rentadora, també en tenia una del Sendak. La meva samarreta està plena d'esquinçalls. Mai la duc del tot neta, i a fe de déu que l'he rentat. La veritat és que la majoria les vaig perdre, ara no les trobo ni als Encants. La mare va ser viva i un dia que no hi era va agafar-les i les va llençar. La meva samarreta està plena d'esquinçalls. Mai la duc del tot neta, i a fe de déu que l'he rentat.

Secreta devoció

Et tinc una secreta devoció, ja ho saps que jo et tinc una secreta devoció. Quan dic que és secreta ho dic amb tota la raó perquè ningú no en coneix la dimensió. Tinc una secreta devoció, i ho sap tothom que et tinc una secreta devoció. El meu cor no alberga espurna de rancor: pel que respecta a tu, prou saps que no. Passo tot el vespre de genolls currant al moll, i arribo a la taverna amb la boca plena de grumolls. Em diuen «currant d'això agafaràs el que no tens», però jo et vull a tu i tu vals calés. Aquesta esquena, aquest pit, aquest lloc a on mai no he estat, aquest cos on he fet nit i els calés que n'he pagat. Em tiro cada tarda als vàters de l'estació remenant el meu cos a la ciutat aparador. Venc el meu amor per comprar del teu porció. El calé ha de rodar perquè és rodó.

La gent i jo

No sé què passa últimament, no sé si és pel despatx secret, o potser és cosa de l’hivern un sentiment estacional. La gent i jo no ens entenem. Malinterpreto cada gest, la meva vida és un turment, cada dia em sento pitjor, més impotent, més indefens. La gent i jo no ens entenem. Voldria que el meu pensament ¬¬–que és el que m’allunya de la gent , voldria que el meu pensament no fos un miratge resplendent. Llegeixo llibres de dements, amb ells m’hi entenc d’allò més bé. No vull sortir més al carrer, no vull parlar amb ningú mai més. La gent i jo no ens entenem. No sé per què mai paren quiets, no sé què és el que els té distrets. El segle vint-i-u em va gran, jo sóc molt més del narinant. La gent i jo no ens entenem. Voldria que el meu pensament ¬¬–que és el que m’allunya de la gent , voldria que el meu pensament no fos un miratge resplendent.

Minifalda rural

Tinc una veueta (Sóc una veueta) dins del cap. Tinc una veueta (Sóc una veueta) que em fa costat (li faig costat). No em molesta, es diu Josep (es diu Bernat). Som amics i no ens falta de res. Ara diu que s'ha enamorat (de sobte m'he enamorat) d'una mestressa que viu al camp. Fa escultures i té un ramat, però jo no vull (ell no vol) marxar d'Hostafrancs. Dins del meu cap hi tinc el Josep. Se'n vol anar i no sé què fer. Crec que ara és el moment que faci camí lliurement. Al meu (seu) front clavo (clava) un trepant. Au, Josep, vés, jo em quedo a ciutat. Dins del seu cap s'hi estava tan bé! Però m'he enamorat, què havíem de fer...

Oda

Era un dia espaterrant, anaven sols per la carretera. En Jordi Júnior al volant i la Maria Victòria tota distreta. Feia un sol hivernal i un cel clar, d'aquells d'emblema. Al maleter un paquet gegant i apa, som-hi, creuem fronteres! No es pot caure més avall. És una xacra, n'hi ha a tot arreu; ITV, Bárcenas i els que no sabeu. Eren lladres de camí ral amb un botí que garratiba, feien estafes transnacionals, passaven milions com qui patina. Anys després en un restaurant la pubilla feia confidències a l'Alícia sense saber que l'espiaven les agències. No es pot caure més avall. Són com la sarna, no es veu però s'ha escampat. El Lute o els maquis eren molt més honrats. Això és una oda als poders establerts, a la seva impunitat i rigor. Naltros no som violents, no senyor!, però ens hi acabarem tornant, quin remei.

El fons de la qüestió

Els uns sempre ho veuen tot clar. Els altres sempre ho veuen tot groc. Nosaltres no ens hi guipem, devem dur les ulleres del revés. Anem al fons de la qüestió. N'hi ha que ara ens volen prohibir salpebrar, i els altres que no saben disparar; nosaltres mengem pa amb mostassa -que no satisfà qualsevol. Anem al fons de la qüestió. Ahir a la nit em vaig trobar un dòberman ¬-aquests gossos mai no saps on van. A la vida tot és molt confús, les certeses són un bé escàs. Anem al fons de la qüestió.

Epitafi

Jo tenia un munt de plans. Jo volia ser recordat, i encabat el meu historial no ha donat pas per tant. Podria haver fet tant de bé si no hagués estat tan tirat. Ja és normal: la vagància no m'ha servit mai de res. Volia figurar als anals per miracles, gestes i proeses dels que no he estat capaç. Tal com Gandhi, Buda o Marx, ser aclamat en mil homenatges, fer plorar petits i grans. Ja em veia dalt de l'Olimp amb tantes celebritats, instal•lats, furgant-nos els narius eternament. Jo pels llocs fent el bergant, errant per aquests mons de déu, navegant, fent-me el xulo amb un trist escuradents. Si hagués aprofitat el temps podria haver arribat a ser Bonham, Nina o Carabén. Si l'èxit m'hagués set brindat ja m'hagués ben pentinat i vestit més que decent. L'important és que et plori algú, i si no ho fa ningú... tururut!