BR119 300

 

Textos (autor: Gabriel Ventura)

1 – CRIDA
"Hi ha un camí més enllà... darrere les onades fosques, sota les tempestes, al fons de les obscuritats desconegudes."

2 – CULTIU #1
El groc de les larves crema com un miracle. Aurora i precipici, la ferida que desperta... Ha nascut un cos: l'userda somia a la riba de l'estany.

3 – REGIÓ INTERMITJA
Som espirals, deien les veus, les fonts, les aigües. Tapissos de ventres i cors. Les campanes es multiplicaran. Viurem eternament en les cèl·lules dels altres, deien les veus i el vent prenyat de llavors. Tots els rastres seran nostres. Germana alga, germana llum, germana matriu. Oblidats dins les llàgrimes dels déus, serem cordes de so.

4 – BLANC
Ja no recordo quants anys fa que vaig fugir de la llei. M'alimento d'herbes i cargols. A vegades, les parets de la cova són fredes com les escates dels peixos. Aquella nit vaig sortir tard de casa, mentre ella dormia. Els seus ulls eren el meu sol i la meva lluna. Ja no recordo com es deia, però recordo la nit. I la mentida. No podia permetre que embrutessin l'honor del meu pare. Recordo que l'espasa brillava i els carrers ploraven. Els grills cantaven sota les roques. La meva mare deia que la sang és el jardí de l'ànima.Vaig segar set somnis i un nom. Les mans em cremaven. La muntanya em cridava. Vaig caminar el camí de la venjança. Vaig caminar el camí de l'estrella dèbil. Durant molt temps no vaig dir res. Dormia sota els arbres, bebia l'aigua del riu, menjava els fruits de la terra. La gent em parava i em preguntava perquè caminava i jo no responia. Vaig aprendre la llengua de les guineus. Mica en mica, vaig anar oblidant la llengua dels homes. Ara no sé parlar i parlo per última vegada. Aquest és el meu lloc. Pertanyo a l'aire i als núvols. Travesso la roca amb la mà. Soc la roca.

5 – INICIACIÓ
I la serp li va dir al nen: travessa, amb les fosses nassals i les palmes de la mà cobertes de cendra, el foc de la destrucció, el foc de la renovació. Arribaràs, llavors, als dubtes incandescents del segon cos, se't socarrimaran les celles, fecundaràs el llamp i la traïció es convertirà en un camp de roses.

6 – EL COANER
A vegades, entre campanada i campanada, el pastor tornava a seure a la roca i escrivia: «Hi ha un principi de l'ànima, superior a tota naturalesa, a través del qual podem elevar-nos per damunt de l'ordre i dels sistemes del món». Podia passar-se hores observant les excursions de les formigues entre les brancasses de la morera. «Quan l'ànima se separa de totes les naturaleses subordinades canvia aquesta vida per una altra i abandona l'ordre de les coses per lligar-se i barrejar-se amb un ordre desconegut». Estem suspesos entre la terra i el cel, com una camapana, pensava el pastor. A vegades confonia el cant dels ocells amb la pressa de les ànimes quan s'enlairen.

7 – LA COVA
Abans d'entrar al triangle eres pinyol, llop, centre descentrat. Has obert l'abisme amb un planeta mort als ulls. (Aquest sorollet són les pestanyes dels grills que tremolen) Alimentat pels pits de les tenebres, dins la caverna, l'heroi creix com un cuc que algun dia hauràs d'aixafar.

8 – LA PORTA
Per cap altar ha circulat —mai— el pànic dels robins. La porta era el mirall exacte d'aquesta absència. Llavors, si vols entendre, obre un forat, com puguis, al reialme de les ortigues del costat de l'altre costat de la septària: orfe, volum no sincronitzat amb la por del primer ull (això vol dir molt tou com l'anti-força de la gravetat però amb els imants florits). I sí, serà precisament el dialecte vertical de la planta el que anivellarà les jerarquies del desig:ales negres al cor.

9 – TEMPS ESPAI
La cruïlla de les cruïlles no passa cada dia. Podries trepitjar el nord en qualsevol moment però si perfores aquest punt en trobaràs un altre a sota, i a sota, i a dalt... El peu dret és la llei, vas afirmar. La mà esquerra és el passat, va contestar l'horitzó. És massa tard per pujar a la barca perquè ja ets la barca, i la lluna, i l'oblit de la lluna. Ets el retorn. Ets la creu i el fons de la creu. I, potser, en aquesta nit sense zenit podries fer servir el teu nom com a estrella polar, però llavors... qui seria el timó?

10 – GUARDIÀ
No saps si puges cap al cargol de la creació o cap a la santedat dels muts. Des d'aquí —eix, torre, domini transparent— reveles petites esquerdes a les cases dels que es pensen que es mouen. L'experiència és una aranya atrapada a la seva pròpia teranyina.

11 – LA VISIÓ D'EN RALPH
"Què hi ha més enllà de les estrelles? Quan canta el mussol, a qui es dirigeix? Resplendentment units a tot l'univers, la Cèlia i la lluna, la lluna vermella, davant del mirall, ulls de llop. Qui mou les aigües, a dins del gorg? Tot el que hi cau canvia el color, reflexe d'ombres freguen la llum. Tots els àtoms entrellaçats."

 

Nota de prensa (2019)


¿Qué hay más allá de las estrellas? Para descubrirlo, o al menos para imaginarlo, sugerimos emprender un viaje a través del nuevo disco de Esperit!, una pequeña odisea que –oh, paradoja- lleva por título "Ilíada". Una odisea donde habla la naturaleza, en todas sus formas y mutaciones: Fuentes, campanas, semillas, luz, lágrimas, ortigas, grillos. La cueva, el sol y la luna, la montaña, el camino, los árboles, los zorros, la serpiente, el fuego.

Involucrado siempre en multitud de aventuras musicales (Les Aus o Zeidún, para citar dos) Mau Boada vive entre bosques en el Montseny pero es más ubicuo que nadie en nuestra esfera musical, colaborando con una amplia y heterodoxa nómina de artistas. Con su proyecto más personal, Esperit!, ha publicado ya tres discos largos: "Endavant continu" (2011), "La lluminosa" (2014) y este novísimo "Ilíada" (2019).

Grabado por el propio Mau Boada, que ha tocado como es habitual la mayoría de instrumentos, "Ilíada" ha sido mezclado por Sergio Pérez y masterizado por Stephen Quinn en Analog Heart. Entre les colaboracions musicales encontramos las voces de Estel Boada ("Regió intermitja"), Xixi Sofia Ye-Chen (que canta en mandarín "Blanc") o Luca Masseroni (Germà Aire) en "La visió d'en Ralph", síntesis y clímax del disco. El proyecto cuenta también con el arte de Arnau Sala, textos de Gabriel Ventura y fotografías de Aleix Plademunt.