El Petit de Cal Eril és aquell músic de Guissona que des de fa un temps ens emociona i ens sorprèn a parts iguals. Ho va aconseguir ja amb la maqueta “Per què es grillen les patates?” (2008), més tard reeditada en vinil. Ens va fer dibuixar un somriure amb la presumpta innocència del primer disc, “I les sargantanes al sol” (2009), i ens el va fer glaçar de cop amb el misticisme de “Vol i dol” (2010). Després va reinventar-se amb “La figura del buit”, doble salt mortal sense xarxa. I ara afegeix noves joies a un cançoner brillant amb un nou disc, “La força”, que pren impuls sobre aquests antecedents per saltar cap a mons ignots que frisen ser descoberts.

“La força” parla de coses que no es poden dir ni es poden veure. Transita per paisatges dolçament fantasmagòrics, alhora confortables i inquietants. Ens submergeix en un univers atemporal, sense altres referents que les persones i la natura. Tot el disc està presidit pel misteri. I poc a poc ens va donant claus que tan aviat condueixen a la resolució com ens obren nous enigmes. El Petit de Cal Eril ha après un secret i ens llança una invitació per per comprendre’l. I qui el descobreixi –ja avisem de bon començament- mai podrà tornar a ser el mateix.

El camí per arribar fins aquí no ha estat tampoc l’habitual. Després de l’aclamada gira de “La figura del buit”, en Joan Pons portava un any llarg a la rereguarda, tocant la bateria amb Ferran Palau, enregistrant altres bandes al seu teatre-estudi. Sembla ser que per escriure aquestes cançons li va caldre tancar-se en una cabana en ple hivern. Allà, després d’uns dies de boira intensa i guiant-se només pel que podia escoltar (veus, sorolls…) o imaginar, les cançons van començar a brollar i el nou disc d’El Petit de Cal Eril va prendre forma.

Un cop tingué les cançons, va enrolar en l’aventura el productor i multiinstrumentista Jordi Matas (aliat clau en aquest projecte) i els habituals Dani Comas (baix), Ildefons Alonso (bateria) i Artur Tort (teclats). Junts han construït un disc cru, auster en elements però curós amb els detalls més mínims: es pot comprovar en una gamma de cançons que van del rock psicodèlic (“Els altres”) fins a passatges extremadament íntims (“El plor”, “El senyal”) o moments més rítmics (“El salt”, “El cor”).

Aquesta cura es nota també en el concepte artístic de la carpeta, elaborat en col·laboració amb Eduard Vila i Román Yñán. Partint del Land Art experimental dels 70 i transportant les seves idees al cor de la Segarra, ens donen les primeres pistes per endinsar-nos al disc amb un codi de senyals fet de pedres, branques i miralls. “La força” es publica en tres formats -vinil, disc compacte i cassette- amb petites variacions visuals per cadascun d’ells.

Amb aquest nou disc, el Petit de Cal Eril ha fet un petit miracle i ens en vol fer partíceps. Que la força ens acompanyi.

Crèdits

Produït, gravat i mesclat per en Jordi Matas Domènech.
Música i lletres de Joan Pons Villaró.
En aquest disc hi han tocat: Jordi Matas, Ildefons Alonso, Artur Tort, Dani Comas i Joan Pons. Tots ells participen dels arranjaments.
Gravat i mesclat al Teatre de Ca l’Eril, Guissona, durant el gener i el febrer del 2016.
Masteritzat per en Jeff Lipton i la Maria Rice a Peerless Mastering, Boston, MA.
Disseny i art d’Eduard Vila.
Fotografies i art de Román Yñán.

Gràcies Jordi per ser tan màgic, tan viu i tan pacient. A l’Esther i a l’Ula. Al Ramon i la família Queralt: la vostra cabana fou un regal. A la impremta Daví i en Ramon Serra per les grans lletres. A la Mariona, l’Ovidi i la Caterina benvinguda! I a la mare i a la família per tot.

Gràcies als que escolteu música, llegiu, aneu a concerts i feu coses estranyes, heu nascut entre les pedres.

BR086 / 2016

• El cap

  Obro els ulls
  d'un sol cop
  duc el cap
  dalt d'un cos
  és extrany
  no és el meu

• El senyal

  Com s'explica aquest fum blanc
  d'una foguera al camp
  com s'hi arriba a aquest indret
  cal seguir el camí fins dalt
  qui s'amaga al cau
  no reposa en pau
  qui s'amaga al cau
  no descansa en pau
  he vist gent al sortir el sol
  mengen fulles i se'n van
  han passat pel meu davant
  un s'atura
  - em dic Joan.-
  qui m'ho hauria dit
  m'ets molt familiar
  qui ens ho hauria dit
  veig que ja te'n vas
  d'un forat en surt un pal
  ell l'agafa i fa el senyal
  han fugit del meu davant
  m'he girat en ni un badall
  no els busquis pas
  no els trobaràs
  no els has d'esperar
  ells sabran on vas

• Els altres

  T'he obert el cor amb una closca
  hi he vist un roc i una pansa
  dins al teu cap
  hi ha una poma
  l'he mossegat
  i és tan amarga
  cal dir qui som quan se'ns demana
  aneu a cagar, fem el què ens dóna la gana
  he tret el roc per veure què passava
  no hi he vist més que una mosca
  ha fet un vol al veure'm la cara
  - jo foto el camp, hi fot tanta rasca -
  cal dir qui som quan se'ns demana
  aneu a cagar, fem el què ens dóna la gana
  cal dir qui som quan se'ns demana
  vés a cagar, faig el què em dóna la gana

• El punt

  He arribat al lloc on el camí
  es parteix en dos
  un s'enfila amunt vora el riu
  l'altre gira fosc cap dins al bosc
  he arribat al punt on el destí
  no em respon
  ni sé quant de temps fa que hi estic
  ni sé quant de temps hi restaré
  ha caigut un llamp a mitja nit
  ha partit un arbre que s'ha encès
  he voltat les flames fins saber
  el què vol dir.
  "no sé com mirar-m'ho, clar com és"
  -diu-
  de fora estant

• El plor

  És un raig de maig
  dins una tempesta
  una pluja fina
  ara et veig brillar
  és un sol de març
  que no vols mirar
  ets dins la tempesta
  però no et vols mullar
  
  què dimonis creus que et pot passar
  què et fa tanta por del que vindrà
  jo no sé què dir-te del demà
  però la vida és curta com un llamp
  ja de res serveix, ni curt ni llarg
  ja no cal distreure's ni pensar
  jo no crec que sigui complicat
  estimar-te tal i com ho faig
  
  que no tinc cap pressa
  si no en vols parlar
  és més fàcil seure
  i veure'ls passar
  
  que no fa cap falta
  ja no et cal dir res
  sinó fos la cara
  que et deixés plorar
  
  què dimonis creus que et pot passar
  què et fa tanta por del que vindrà
  jo no sé què dir-te del demà
  però la vida és curta com un llamp
  ja de res serveix, ni curt ni llarg
  ja no cal distreure's ni pensar
  ja no crec que sigui complicat
  estimar-te tal i com ho faig

• El salt

  Dóna'm la mà
  entre els dos farem un salt
  fins la cabana
  fins arribar al punt més alt
  
  tens una força
  mai a ningú faries mal
  però si pertoca
  pots arribar a ser mortal
  
  dóna'm els ulls
  per poder mirar
  com tu em veus
  no ho fas com el mirall ho fa
  
  bufa'm la vena
  que tinc incrustada al cap
  deixa'm l'esquena
  per a poder-hi arribar

• El cor

  Un camp de blat es mou
  sents el vent dins el teu cos?
  tu et fons
  i jo dins teu
  som tots dos el mateix tros
  el mateix cos
  el mateix
  d'aquest camp tots els espais
  són petites parts canviants
  no ens movem
  només flotem
  jo dins teu
  com tu dins meu
  com tu ets dins seu
  com tu ets
  un polsim de flors
  un trosset de tots
  res que calgui dir
  res que calgui fer
  quant hi veig dins el teu cos
  tens dos cors i un dels dos
  és dins teu com tu ets dins meu
  és dins teu
  com tu ets dins seu
  com tu ets dins meu
  com tu ets dins meu
  sóc dins teu
  tu ets dins meu
  sóc dins teu
  com tu ets dins meu
  jo sóc dins teu
  com tu ets dins seu
  jo sóc dins teu
  com tu ets dins meu
  com tu ets dins meu
  com tu ets dins meu

• El verí

  S'estiren en munts de flors
  s'abracen els uns amb tots
  somriuen al veure'm quiet
  s'atansen i em deixo fer
  han nascut d'entre les pedres
  ni imagines com s'estimen
  han crescut entre les feres
  ni imagines
  ni t'ho esperes
  t'abracen al veure't trist
  t'estiren per veure el cel
  t'hi agafes de mans i peus
  són lliures
  i tu, com ells
  has nascut d'entre les pedres
  ni imagines com t'estimen
  han crescut entre les feres
  ni imagines
  com s'estimen, com s'estimen, com s'estimen
  quan sembla que ja els he entès
  s'esfumen entre les dents
  somriuen al veure'm quiet
  sóc tendre, però no com ells
  han nascut d'entre les pedres
  ni imagines com s'estimen
  han crescut entre les feres
  ni imagines
  com s'estimen, com s'estimen, com s'estimen

• La trampa

  D'ara endavant
  no hi ha cap casa
  tot el camí
  és com una trampa
  no entenc que calgui marxar
  no ho entens, però bé que segueixes.
  Passats els pins
  saltem el marge
  hi ha un trencall
  hi som dins la boira
  no entenc que ens deixin passar
  no ho entens, però bé que disparen.
  correm fins dalt
  la roca ens resguarda
  farem un foc
  amb troncs i branques
  surt una mà
  darrere la flama
  toca'm la cara
  i en surt una llàgrima
  d'ara endavant
  el mar és la boira
  llencem-hi un roc
  escoltem com cauen
  no entenc que calgui marxar
  no ho entens però bé que segueixes
  no entens que calgui marxar
  si no ho entens no cal que segueixis.

• L'adéu

  En un racó
  del teu calaix
  i cau un tros
  trist de paper:
  no sé si sabré
  explicar-t'ho bé
  
  en uns rostolls
  d'un ametller
  al soc d'un bosc
  o en un paller
  no sé si sabré
  què és el què et diré
  
  en un camí
  ple d'esbarzers
  en un bell pi
  un llamp caigué
  no sé si sabré
  què és el què he de fer
  
  en un camí
  que no sé on va
  et dic adéu
  al teu davant
  no sé si voldré
  no sé si en sabré
  
  m'enterraran al teu davant
  no sé ben bé com m'ho prendré
  no sé si sabré
  no sé si voldré
  no sé si podré
  no sé què he de fer